Ajornar la consulta? (Comentari a El Món a RAC1)

La polifonia de veus en el món  CiU al voltant de la consulta comença a desafinar i corre el risc d’esdevenir una olla de grills. Primer desafinaven algunes veus d’Unió, però ara també s’hi han sumat alguns consellers de Convergència, fins al punt de posar en dubte la viabilitat de fer la consulta l’any que ve.

Hi ha sectors del govern que consideren que fer-la el 2014, com estableix el pacte amb Esquerra, no és viable políticament i són partidaris d’ajornar-la fins després de les eleccions generals del 2015. Aquest sector confia en què el PP perdrà la majoria absoluta i aleshores CiU tindrà més força per negociar i podrà pactar la celebració d’una consulta legal.

Aquest plantejament però  té un problema de tempo, i és que per arribar al 2015 el govern necessita que algú li aprovi els pressupostos, perquè no té majoria absoluta al Parlament, i aquest algú és Esquerra. Però Esquerra no aprovarà uns comptes restrictius sense obtenir a canvi un compromís clar del president de la Generalitat de fer la consulta el 2014.

El conseller Homs nega amb contundència qualsevol canvi de calendari i reitera que el full de ruta marcat continua vigent, però vista la polifonia d’aquests dies, convindria que fos el mateix president Mas el que aclarís si el timó que té penjat al seu despatx manté el mateix rumb o ha començat a virar.

Una de coreans (Comentari a El Món a RAC1)

Si no fos cert, semblaria un acudit dels d’abans. Arriba un coreà a Andorra, demana respecte per les aspiracions dels pobles i recorda que els conflictes es resolen dialogant.  Pam! Ja està. Així de fàcil. Però no ho és. Potser ho és a Andorra, el primer estat on el català és oficial, i potser ho és a l’ONU, però a Espanya és diferent.

Aquí vivim en el dia de la Marmota, aquella genial pel·lícula on Bill Murray es despertava cada dia en el mateix dia, sense poder sortir-ne. Ara es torna a parlar d’un possible pacte fiscal, com si haguéssim retrocedit sis anys. Repetició de la jugada: es parla d’un nou model de finançament per Catalunya i torna a sortir el president andalús i adverteix que no donarà ni un euro als catalans per fer callar les reivindicacions independentistes. I a sobre parla com si els euros fossin seus.

Aquesta pel·lícula ja l’hem vista, és com el Ben Hur de Setmana Santa, ens la sabem de memòria i ja sabem com acaba. A més a més arriba tard. Els catalans ja van dir a les passades eleccions que volien un relat nou, i qui vulgui tornar al passat s’equivoca, perquè el passat ja no tornarà. Qui es pensi que amb un acord de finançament aturarà el procés sobiranista és que no ha entès el guió, perquè la pel·lícula no va de diners, va dels anhels d’un poble, com va dir ahir Ban Ki Moon.

El tripartit de Mas (Comentari El Món a RAC1)

No hi ha cap dubte que CiU, ERC i el PSC ocupen la centralitat de la política catalana. Aquests tres partits són la columna vertebral del país i els que en un moment d’urgència nacional, haurien de fer pinya. Aquest moment ja ha arribat i Mas, ofegat financerament, i assetjat nacionalment, els hi ha obert les portes.

Però l’oferta de Mas és difícil que qualli. Esquerra està molt còmode amb la seva situació actual. Té un acord de governabilitat amb CiU que li permet participar dels èxits del govern i no compartir cap dels seus fracassos. No es desgasta i segons les enquestes, és el partit que més creix.

En el cas del PSC és diferent. Davant la sorpresa de molts, Pere Navarro ha anat ressuscitant un partit que va sortir moribund de les eleccions però que poc a poc ha anat recuperant centralitat. De moment, les enquestes no l’acompanyen però un pacte amb CiU li serviria per tornar a entrar en el terreny de joc.

El problema per CiU és que pactar ara amb el PSC és incompatible amb mantenir l’acord amb ERC. Pactar amb el PSC voldria dir, entre d’altres coses, endarrerir la data de la consulta, com vol Unió, i ERC no ho acceptarà. Però també és cert que si ningú vol assumir responsabilitats, Mas no té majoria ni per aprovar els pressupostos. I si ningú fa el pas, podríem anar a unes eleccions anticipades que deixarien un Parlament més ingovernable que l’actual.

El desimputat

Aquesta notícia, amable lector, no la trobarà enlloc. És una exclusiva, tot i basar-se en un fet públic. L’he buscada i no l’he trobada en cap mitjà de comunicació. Me n’he assabentat gràcies a l’amic Eduard Vallory, que actualment viu als EUA però que no se li escapa res. És una notícia molt il·lustrativa del que està passant actualment a Catalunya. De seguida l’explico.

L’empresari Joaquim Boixareu ha estat desimputat en el cas Nóos. El passat 18 de març el jutge José Castro, titular del jutjat d’instrucció número 3 de Palma, famós perquè instrueix en cas Urdangarin, declarava que havia quedat demostrat que no tenia cap responsabilitat en aquest cas. La resolució del jutge Castro dissipa qualsevol dubte sobre l’actuació de Boixareu, empresari exemplar i conegut per la seva tasca a favor del país liderant entitats com FemCat.

Quan Boixareu va ser imputat va sortir a tots els diaris amb tota mena de detalls sobre una suposada relació amb una empresa del gendre del rei. Un diari espanyol amb delegació a Catalunya escrivia: “El empresario catalan del metal Joaquim Boixareu fue la llave que permitió al Duque de Palma, Iñaki Urdangarin, accedir al mundo de los negocios”. Era el 27 de juny del 2012. Una redacció clara i contundent, que donava per feta la seva culpabilitat sense matisos. Cap escrúpol deontològic. Ara que ha estat absolt no he trobat ni una ratlla de rectificació ni en aquest ni en cap altre mitjà. A banda de la desproporció informativa, aquest cas ens hauria de recordar que la presumpció d’innocència és un valor clau en tota democràcia i que abans de demanar la dimissió d’algú hauríem de ser més prudents.

Hem de ser implacables contra la corrupció però també contra aquells que usen la corrupció per desprestigiar la política i els polítics. I més quan qui selecciona els imputats és la justícia espanyola, que no és una institució neutral precisament en el procés sobiranista. I si no que li preguntin a l’exfiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, que va haver de dimitir per dir que Catalunya tenia dret a decidir.

PD: La Mònica Terribas m’informa via correu electrònic que l’ARA si que va publicar la desimputació. Queda dit i felicitats!

Imputat (Comentari a El món a RAC1)

Disparar contra els polítics i la política està de moda, és molt aplaudit i tothom s´hi apunta. Però abans de demanar la dimissió d’un polític cal filar molt prim, primer perquè imputat no vol dir sentenciat, i la presumpció d’innocència en un estat de dret és sagrada, per un polític i per un terrorista, tot i que a vegades no es respecti.

El que tampoc pot passar en una democràcia és que siguin els jutges els que decideixin qui fa política qui fa política i qui no. Si fem dimitir un polític quan està imputat, voldrà dir que els jutges podran decidir quan acaba la carrera d’un polític. I els polítics, amb tots els seus defectes, els escollim cada quatre anys, mentre que els jutges ni els triem ni els controlem.

Els polítics els podem canviar, els jutges no.

Dit això, queda clar que quan un polític és sentenciat per un delicte, ha d’abandonar la política, i també és evident que els partits han de ser sensibles al creixent clima social de rebuig a la corrupció.

Per això comença a ser urgent un pacte entre tots els partits sobre en quin moment del procés judicial ha de dimitir un polític i de quines responsabilitats. Són els polítics i no els jutges el que han de decidir què fan amb els imputats. En aquest tema no s’hi val a fer electoralisme, ni partidisme, perquè això només serveix per augmentar la desafecció.

Escolta escorta (Comentari El món a RAC1)

Des que va començar aquest cas de les escoltes, Alícia Sánchez Camacho ha tingut més interès en què no es difongui la seva conversa amb Victòria Àlvarez que no pas que s’investigui qui la va encarregar. Per això en el seu moment no va presentar la denúncia als Mossos, sinó a la policia estatal,  i per això en aquesta denúncia el que demanava només és que no es publiqués el seu contingut, cosa a la qual va accedir gentilment el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que li va donar la raó.

Ara toca canviar d’escortes, per posar-los sota sospita, però mentrestant, les gravacions trobades a la seu de Método3 estan en mans de la policia estatal, que deu estar acabant de decidir què borra i què guarda,  i els ciutadans continuem sense saber qui les va encarregar. El Ministeri de l’Interior ha tingut molt interès en pilotar el cas, deixant de banda la policia catalana i la Generalitat.

En aquesta història, la presidenta del PP català posa la cara, però els fils els mou la discreta i hàbil delegada del govern espanyol a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna, seguint fidelment les instruccions del Ministre Jordi Fernández Díaz. La seva feina no és que se sàpiga tot, sinó tot el contrari. Però aquesta vegada han relliscat i s’han quedat sols, perquè la intencionalitat política de la maniobra per desprestigiar els Mossos és tant evident que tots els partits, tots, sense excepció, l’han denunciada.

L’últim roquista

L’últim roquista (Comentari a El món a RAC1)

Diu que plega, que ja en té prou i que se’n va a fer d’advocat. Que un polític plegui voluntàriament i ho faci per poder exercir la seva professió és una bona notícia. Dignifica la política i qui ho fa. Normalment els polítics no pleguen mai i alguns ni tan sols tenen professió, més enllà de la política i per això són esclaus de l’aparell del seu partit.

Però que plegui Lluís Recoder no és una bona notícia. Alumne avantatjat de l’escola roquista, tothom li reconeix la seva vàlua, per damunt de sigles. Recoder té tot el dret a baixar d’un tren on va pujar un llunyà 1986, de la mà de la JNC i del qual no ha baixat fins ara, després de ser diputat, alcalde i conseller. Malgrat la seva vàlua, no l’han deixat mai agafar el timó, ni tan sols estar a la cabina de comandament. I sempre ha mantingut la independència de criteri, cosa que en política no està ben  vist.

Potser és veritat que es retira. No seré jo qui ho posi en dubte, però tinc la sensació que més que retirar-se, s’enretira. No dic que sigui un gest calculat, perquè no ho és, però potser la política, i concretament Convergència, tornarà a necessitar Lluís Recoder en el futur. Mentrestant,  només podem assistir perplexos al fet que en aquest país no dimiteixen els que haurien de dimitir i en canvi pleguen els que haurien de continuar.