Són sords? (Comentari a @elmonarac1)

Dit amb tots els respectes, a vegades sembla que els polítics sobiranistes s’hagin tornat sords. No van sentir el que cridava la gent a la plaça Catalunya aquest diumenge? No van veure què deien les pancartes? La paraula unitat va ser la més cridada, la més desitjada, la més reclamada entre el públic. I des de la tribuna d’oradors es va proclamar que ja n’hi ha prou, que ha arribat l’hora de votar.
La gent n’està tipa, farta, avorrida, de cimeres secretes, de cites conspiradores, de querelles personalistes. Això és política de curta volada i el repte que Catalunya té davant, requereix altura de mires, generositat i valentia. I darrerament es troba a faltar.
La gent vol votar, votar en una consulta tan digna com sigui possible, i votar en unes eleccions que s’han de fer tant aviat com es pugui, però no perquè sí, sinó perquè valguin la pena, perquè hi hagi un projecte constituent comú i il·lusionant, i no una suma de sigles avorrides, com sempre. I si a la gent no se la deixa votar o no se li posa un projecte atractiu al davant, corre el risc de desencantar-se. Un risc que cap partit sobiranista pot permetre’s excepte que prioritzi la sigla per damunt del país.

L’agenda de Rajoy (comentari a @elmonarac1)

Hi havia un temps en què Jordi Pujol es trucava amb Felipe González gairebé cada setmana, o sopaven junts a casa del desaparegut Pere Duran Farrell. Més endavant Pujol seguia veient presidents espanyols i els citava al Majestic per pactar-hi i aquests, agraïts, parlaven català en la intimitat.
Però tot això ja és història. Ara les coses han canviat. Ara el president de la Generalitat i el president del govern espanyol no tenen res a dir-se. Rajoy no vol parlar de la consulta i Mas pensa convoca-la el mes de setembre. No hi ha cap problema telefònic, ni d’agenda, el problema és que ara la reunió, si s’acaba fent, serà un diàleg de sords.
Això no vol dir que Rajoy es desentengui de Catalunya, tot el contrari. El president del govern espanyol ha fet un forat a la seva agenda per trobar-se amb la Societat Civil Catalana. Compte! No amb Òmnium Cultural ni amb l’Assemblea Nacional Catalana, que tenen desenes de milers d’associats, sinó amb una associació que es fa dir Societat Civil Catalana amb majúscules, però que només té 2.900 seguidors a Twitter. És una entitat tan respectable com les altres, però un dels seus portaveus assegura que Catalunya està malalta. És clar que Rajoy pot rebre qui vulgui, però si vol conèixer l’estat de salut de Catalunya, millor que ho faci amb el seu president.

Un nou partit centrista? (comentari a @elmonarac1)

Fa temps que en determinats sectors empresarials barcelonins es parla de la necessitat de crear un nou partit polític que hauria d’ocupar el lloc que teòricament la Convergència sobiranista ha deixat buit i que el PP i el PSC són incapaços d’omplir. Els més agosarats diuen que qui vulgui fer aquest partit ja té disponibles els diners per tirar-lo endavant. Fa pocs dies un banquer ben reconegut parlava fins i tot de la necessitat de crear un Podem de dretes.
Però fer un partit no és tan fàcil. No n’hi ha prou amb un talonari, ni tampoc amb un líder, cal suport social. El procés sobiranista ha desplaçat la centralitat política des de l’autonomisme cap al sobiranisme i la crisi econòmica ha dinamitat la socialdemocràcia. El centre polític ja no està on estava fa vint anys i algunes formacions estan patint un fort desgast electoral per no haver-se sabut adaptar als nous temps.
Duran constatava ahir que s’ha arribat a un final de cicle i reclamava la necessitat que CiU basteixi un nou centre que li faci recuperar la centralitat que segons ell ha perdut. No demanava un nou partit, però si un gir que a Convergència, ara com ara, ningú està disposat a fer. Potser per això ha obert un període de reflexió sobre la seva continuïtat com a secretari general de la federació. Aviat sabrem si vol fer aquest gir des de dins o des de fora.

Desmentir la sospita (comentari a @elmonarac1)

La primera sentència del cas Palau comença malament, comença amb l’ombra de la sospita que la justícia està sent massa tova amb corruptors i corruptes.
La decisió del jutge pot ser adequada a llei, però està massa lluny de ser equànime i no es correspon amb l’alarma social que ha provocat el cas. No és una sentència exemplar, tot el contrari, és una sentència que fa sospitar, que obre l’escletxa del dubte de si la justícia és igual per a tothom.
I això és el pitjor que li pot passar a la justícia en temps de crisi. La sensació que els corruptes se’n surten, que esquiven la presó, que intenten fer pactes per evitar ser engarjolats, que tornen els diners i ja està. Tot això només serveix per donar ales als que no creuen en la democràcia, als populistes de dretes o d’esquerres que diuen que tot està podrit. Hi haurà més sentències sobre el cas Palau. Encara hi ha temps per desmentir la sospita. O confirmar-la.

La senyora de Terrassa (comentari a @elmonarac1)

La darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió destacava com a principal preocupació dels catalans l’atur i la precarietat laboral, concretament un 52% dels enquestats. Només un 8% considera un problema la relació entre Catalunya i Espanya. Per molt que alguns partits polítics ho intentin, a Catalunya no hi ha crispació política. Hi pot haver incidents aïllats, que són condemnables, com el cop de puny que va rebre Pere Navarro d’una misteriosa senyora que ara es veu que ningú sap on és i que els Mossos ja triguen a detenir.
Però convertir l’anècdota en categoria és fer trampa. La senyora de Terrassa no representa ningú ni és cap exemple de res. Els catalans conviuen pacíficament els 365 dies de l’any, inclosos el dia de Nadal i el de Sant Esteve, excepte si ets ministre. Només parla de crispació qui ja no té arguments, qui ha perdut la batalla de les idees, i qui espera treure’n rèdit electoral creant un conflicte inexistent.
No és cap sorpresa l’ús de l’estratègia de la crispació per intentar dividir la societat catalana. La va anunciar José María Aznar quan va dir que abans es trencaria Catalunya que Espanya. El que és sorprenent és que s’hi apuntin persones que s’autoqualifiquen de progressistes. És una aposta arriscada, perquè en política, com tot en la vida, és millor l’original que la fotocòpia.

La jivarització del PSC (Comentari a @elmonarac1)

Com que avui és Sant Jordi i és el dia del llibre, qui vulgui saber què passa al PSC pot comprar-se les recents memòries de Joaquim Nadal. L’exalcalde de Girona explica des del seu punt de vista per què els socialistes catalans estan en procés d’autodestrucció.

Llegeixo textualment un paràgraf perquè val la pena . Diu Nadal: “hi ha una disciplina fèrria que té el partit tenallat i que s’estima més dominar un partit petit que haver de convèncer un partit obert i ampli”. I amb la fina ironia que el caracteritza afegeix: “algun dia ho escriuré públicament”.

Doncs ahir Joaquim Nadal va escriure un dels seus últims capítols dins el PSC, abandonant la direcció juntament amb nou membres més. No dimiteix només el nadalisme, aquesta seria una lectura restrictiva del que està passant. Marxa una manera d’entendre el socialisme català que va portar, primer a Girona i després a Catalunya, a governar aquest país des de la centralitat política.

És cert que el procés sobiranista ha accelerat les contradiccions internes del partit, però la jivarització del PSC va començar molt abans, quan algú va decidir aplicar la màxima de més val ser pocs però ben avinguts. Finalment ho han aconseguit. El PSC va ser cabdal per a la cohesió social de Catalunya però avui corre el risc d’esdevenir irrellevant políticament.

Caçaguiris

Passa a les nits del cap de setmana, sobretot. Alguns restaurants del carrer Verdi treuen un dels seus cambrers al carrer, amb la carta a la mà, per convidar la gent a entrar al seu local. Solen ser els restaurants de fastfood exòtic que hi ha més avall dels cinemes. És una imatge bastant lamentable, que s’afegeix a la turistificació del carrer, a la homogeneïtzació de la seva oferta i a la conseqüent pèrdua de personalitat.
Una cosa així només l’havia vista a la Barceloneta, quan els cambrers d’algun rey destronat de la gamba o d’algun restaurant de paelles amb colorant es posen a la vorera per caçar guiris despistats que baden en busca d’una oferta que inclogui sangria. La vorera de la Barceloneta és ampla i els cambrers tenen una certa gràcia, alguns amb molta mili, que fins i tot han convertit en un art el fet d’engalipar turistes.
No sé si aquesta alegria és transportable a Verdi, un carrer estret, i amb poc marge per badar. Fins i tot no sé si és legal treure un treballador fora del local en a la caça de clients. Que sigui legal o no, és igual. Tampoc és legal la venda de llaunes al carrer i els llauners ja formen part del paisatge nocturn de la Vila. De la mateixa manera que ho són els petits súpers petant-se els horaris comercials. Tot canvia, a vegades per a bé, però la turistificació de Gràcia, més enllà de la zona clàssica dels voltants del Park Güell comença a ser un fet.