Caçaguiris

Passa a les nits del cap de setmana, sobretot. Alguns restaurants del carrer Verdi treuen un dels seus cambrers al carrer, amb la carta a la mà, per convidar la gent a entrar al seu local. Solen ser els restaurants de fastfood exòtic que hi ha més avall dels cinemes. És una imatge bastant lamentable, que s’afegeix a la turistificació del carrer, a la homogeneïtzació de la seva oferta i a la conseqüent pèrdua de personalitat.
Una cosa així només l’havia vista a la Barceloneta, quan els cambrers d’algun rey destronat de la gamba o d’algun restaurant de paelles amb colorant es posen a la vorera per caçar guiris despistats que baden en busca d’una oferta que inclogui sangria. La vorera de la Barceloneta és ampla i els cambrers tenen una certa gràcia, alguns amb molta mili, que fins i tot han convertit en un art el fet d’engalipar turistes.
No sé si aquesta alegria és transportable a Verdi, un carrer estret, i amb poc marge per badar. Fins i tot no sé si és legal treure un treballador fora del local en a la caça de clients. Que sigui legal o no, és igual. Tampoc és legal la venda de llaunes al carrer i els llauners ja formen part del paisatge nocturn de la Vila. De la mateixa manera que ho són els petits súpers petant-se els horaris comercials. Tot canvia, a vegades per a bé, però la turistificació de Gràcia, més enllà de la zona clàssica dels voltants del Park Güell comença a ser un fet.

Bon cop de paella (comentari a @elmonarac1)

Més de mil sol·licituds de soci en un dia. Tot un rècord. No és el Barça, és l’Assemblea Nacional Catalana. Aquest és el resultat de la crida de la caverna mediàtica a il·legalitzar l’entitat que va treure milions de persones al carrer les dues darreres Diades. El tret els ha sortit per la culata. I mai més ben dit si parlem de colpistes.
Mentre la família Tejero encara celebra impunement amb una paella el cop d’Estat del 23-F, alguns posen en dubte el caràcter pacífic i democràtic de l’Assemblea. Tothom sap que els cops d’estat no es fan donant-se la mà al llarg de 400 quilòmetres, sinó entrant al Congrés amb tricorni i metralleta, com cantava La Trinca.
No poden parlar de cop a la democràcia aquells que neguen que Catalunya pugui votar. Per molts catalans han perdut tota autoritat moral. Ho tornaran a demostrar el proper 8 d’abril al Congrés, quan tanquin la porta a la petició del Parlament per organitzar una consulta mitjançant els mecanismes constitucionals.
Il·legalitzant, prohibint o imposant, només aconsegueixen que l’Assemblea tingui més socis, o que els empresaris de la Pimec acabin el seus actes a crits d’independència, com va passar ahir. Sí, sí, els empresaris, aquells que teòricament estaven en contra del procés. També il·legalitzaran la Pimec ara?

Margallo al Parlament (comentari a @elmonarac1)

Hi ha un problema greu entre els apocalíptics argumentaris que el ministre Margallo va elaborant periòdicament i la realitat catalana. Mentre el ministre fa públic un informe en què s’assegura que una Catalunya independent faria caure el 20% del PIB i les inversions estrangeres gairebé desapareixerien, Ferrari anuncia una inversió de 100 milions d’euros en un nou parc temàtic a Port Aventura. I també sabem que la multinacional nordamericana Amazon planteja instal·lar al Prat de Llobregat un gran centre de logístic.
Alguna cosa no quadra. I no cal ser economista per preguntar-se quant cauria el PIB d’Espanya si Catalunya s’acaba independitzant, tenint en compte que el PIB català representa gairebé el 20% del total de l’Estat espanyol.
Però tot això són dades, i no quadren. Margallo va venir ahir a Barcelona i va oferir diàleg. Seria un error desaprofitar l’oferta. Va proposar que un segon del seu departament vingui a explicar al Parlament aquests informes. El Parlament hauria de tramitar immediatament la invitació, però no al comptable del seu ministeri, sinó directament a Margallo, perquè expliqui personalment d’on surten aquestes previsions tan apocalíptiques, perquè ni els senyors de Ferrari ni els d’Amazon ho saben. I són senyors que vénen a Catalunya per quedar-se més enllà del Sant Jordi de l’any que ve.

Mans brutes (comentari a @elmonarac1)

Sota el nom de Manos Limpias s’amaga una de les organitzacions més eficaces de l’extrema dreta espanyola. El seu actual secretari general, Miguel Bernad es va iniciar en política a l’ombra de Blas Piñar, i va ser secretari general del Frente Nacional. Després de fracassar electoralment, va canviar d’estratègia i el 1995 va fundar aquest sindicat per intentar guanyar per la via judicial el que no li donaven les urnes.
Per maquillar-se, va copiar el nom de l’organització Mani Puliti del fiscal italià Antoni Di Pietro que lluitava contra la corrupció política. En aquest terreny, Manos Limpias s’ha carregat algunes peces de caça major, com Iñaki Urdangarin, però també ha centrat la seva actuació contra els nacionalismes català i basc. L’any 2008 ja va presentar una denúncia contra el lehendakari Ibarretxe per haver convocat un referèndum, tot i que va ser arxivada.
Ara l’objectiu de Manos Limpias és Artur Mas. En teoria, la denúncia també hauria de ser arxivada, ja que processar un president democràticament escollit per una decisió política avalada per un parlament és una barbaritat. Però compte, perquè l’estratègia del PP i d’UPyD cada dia s’assembla més a la de Manos Limpias: defugir el debat polític i bloquejar el procés sobiranista judicialitzant-lo.

Accelerador de partícules independentistes (comentari a @elmonarac1)

La convenció del PP d’aquest cap de setmana ha estat un accelerador de partícules independentistes. Cada discurs que s’ha fet només serveix per omplir de vots les urnes de la consulta del 9 de novembre que el PP vol prohibir. I Rajoy ho sap, perquè és un polític que no improvisa, com demostra el fet que sempre i a tot arreu llegeix les seves intervencions.
El PP no va venir a Barcelona a seduir els catalans, va venir a tapar la fuga de vot espanyolista que té cap a Ciutadans, i també la doble fuga que té a la resta de l’Estat cap a la formació de Rosa Díaz, UPyD, i cap al nou partit Vox, d’Ortega Lara, que per cert acaba de fitxar l’il·lustre Alejo Vidal-Quadras. És a dir, van venir a demostrar que són l’únic partit que garanteix la unitat d’Espanya, com molt bé va dir Alícia Sánchez-Camacho.
Des d’aquest punt de vista la convenció va ser un èxit. El tema no era Catalunya perquè no hi va haver cap discurs conciliador, cap mà estesa, ni cap voluntat de diàleg. Rajoy ni té ni tindrà cap pla B per a Catalunya. L’únic pla que té és revalidar la majoria absoluta del PP, i per aconseguir-ho no hi ha res millor que atiar l’anticatalanisme i repartir machetazos a tort i a dret, per utilitzar l’afilada expressió de Maria Dolores de Cospedal. I en aquesta batalla, la Diagonal només va ser un decorat de trist record.Imatge

Amour

Diu que sorties d’amagat en moto del Palau de l’Elisi i anaves a visitar la teva amant en un pis clandestí que tenia llogat ella al centre. Que el guardaespatlles us portava els dolços i que somiàveu junts. Fugies de la rutina de la política, de les rigideses del poder, d’una dona que ja no era ni la primera ni la segona. Una revista ho publica tot i tu dius que és un afer privat. Però tens un problema François, i és que ets president, i fer un clau fora de casa té molts riscos. Cal felicitar-te per una cosa: tens més estil que el teu homòleg italià, avui feliçment imputat, que es fartava d’omplir de putes els seus palaus, mansions rurals, iots o despatxos. A París hi ha més nivell. Ja ho va demostrar Sarkzy amb Carla Bruni. Res a dir de la Gayet, elegància pura. Però el piset resulta que era propietat de la màfia corsa, que també té un nom elegant per fer les seves maldats: Brisa del mar. I que un fotògraf té moltes fotos. Fotut, fotut.

Ah, l’amour cornut. I parlem de França o d’Itàlia, perquè a Espanya, François, aquest tema encara és tabú. Les revistes del cor, els diaris i les televisions passen de puntetes, o amb crosses, de les infidelitats de les nostres autoritats. Fins fa quatre dies estava censurat. Oui, censura directe, François. Ara com que la cosa trontolla, ja pots llegir més cosetes. Però saps què? És millor no saber-les. Hi ha molta caspa a la península ibèrica. Una vegada vam veure el director general de la Guàrdia Civil en calçotets i encara no ens hem recuperat. Prefereixo quedar-me amb el glamour francès. En sabeu més de posar banyes, François, i París com a decorat sempre és millor que Botswana.