Nervis a la metròpoli (Comentari a @elmonarac1)

Un dels arguments més usats per l’espanyolisme per negar el dret a l’autodeterminació de Catalunya és que només s’usa per les colònies. I no els hi falta raó. L’ONU reconeix aquest dret internacionalment però només en casos de descolonització. Per això a Catalunya el sobiranisme es va inventar el terme dret a decidir, per demanar el mateix en el marc de la Unió Europea.
Però els nervis comencen a traïr algunes persones, com és el cas del cap de l’exèrcit espanyol, que ahir va atribuir l’augment de l’independentisme a la debilitat de la “metròpoli” i va comparar la situació actual amb la del 1898, quan Espanya va perdre les seves últimes, o penúltimes colònies, si hem de fer cas del llenguatge utilitzat pel general Jaime Domínguez Buj.
No és una anècdota. És una veu significativa que se suma al cor de la caverna que acusa a Rajoy de feblesa, d’haver estat massa tou amb la consulta. Una consulta que de moment ja ha aconseguit molestar l’exèrcit, ha obligat Rajoy i Pedro Sànchez a intensificar les seves visites a Catalunya, i sobretot, ha produït una fractura en el sistema judicial espanyol que avui viurà el seu moment culminant. Un terrabastall considerable, sobretot per aquells que la menyspreaven parlant de butifarrèndum.

Els demòcrates del ‘no’

El que dóna més força al resultat de la consulta d’ahir no és només l’indiscutible èxit de la participació, ni tampoc només el milió i mig llarg de vots per la independència, sinó també les 92 mil persones que van votar que no. Aquestes persones desmenteixen el relat del PP i de Ciutadans que es tractava d’una costellada independentista. Cada no és una bufetada a Mariano Rajoy i al seu immobilisme.
Al costat d’aquests, hi ha més 200 mil persones que van votar sí-no, que deixen en evidència el PSC. Són persones que estan pel dret a decidir i que no volen la independència, que opten pel federalisme, o per altres formes de relació amb Espanya i que els socialistes han renunciat a representar.
Es tractava només d’una consulta, sense validesa jurídica però té un clar missatge polític. És una radiografia molt clara del que vol la societat catalana. I aquells que avui en desqualificaran la participació que recordin que en el referèndum de l’Estatut van anar menys persones a les urnes. Aleshores van votar 1.800.000 persones i ahir van superar el 2 milions i mig. Ara només falta que la política no faci malbé el que la gent ha expressat.

Catalunya com a excusa (Comentari a @elmonarac1)

Continua pujant l’atur, Brussel·les adverteix Espanya que no està fent bé els deures per sortir de la crisi, la corrupció provoca metàstasi al PP, i ja no queden més catalans corruptes per linxar a les portades dels diaris sense passar pel jutjat. En aquest escenari es va recórrer per segona vegada la consulta catalana. Catalunya s’ha convertit una vegada més en l’ase dels cops per amagar els problemes d’un govern en decadència moral i electoral. Catalunya és l’únic flotador que li queda al PP per tapar les seves vergonyes.
Però tot això s’ha fet amb un preu molt alt: forçar al màxim la legalitat democràtica, liquidar el poc prestigi que li quedava al Tribunal Constitucional i enterrar la separació de poders. De tot aquest procés la democràcia espanyola en surt tocat. No ho dic jo, ho diu la premsa internacional.
Avui queda l’últim acte d’aquest drama: un consell de ministres que ha de decidir si mira cap a una altra banda o rematar la consulta, instant la fiscalia a tancar col·legis electorals. Si no frenen, la imatge de diumenge serà la de la policia segrestant urnes. Una imatge que una democràcia no es pot permetre però a Espanya s’ha demostrat que tot és possible.

Són sords? (Comentari a @elmonarac1)

Dit amb tots els respectes, a vegades sembla que els polítics sobiranistes s’hagin tornat sords. No van sentir el que cridava la gent a la plaça Catalunya aquest diumenge? No van veure què deien les pancartes? La paraula unitat va ser la més cridada, la més desitjada, la més reclamada entre el públic. I des de la tribuna d’oradors es va proclamar que ja n’hi ha prou, que ha arribat l’hora de votar.
La gent n’està tipa, farta, avorrida, de cimeres secretes, de cites conspiradores, de querelles personalistes. Això és política de curta volada i el repte que Catalunya té davant, requereix altura de mires, generositat i valentia. I darrerament es troba a faltar.
La gent vol votar, votar en una consulta tan digna com sigui possible, i votar en unes eleccions que s’han de fer tant aviat com es pugui, però no perquè sí, sinó perquè valguin la pena, perquè hi hagi un projecte constituent comú i il·lusionant, i no una suma de sigles avorrides, com sempre. I si a la gent no se la deixa votar o no se li posa un projecte atractiu al davant, corre el risc de desencantar-se. Un risc que cap partit sobiranista pot permetre’s excepte que prioritzi la sigla per damunt del país.

L’agenda de Rajoy (comentari a @elmonarac1)

Hi havia un temps en què Jordi Pujol es trucava amb Felipe González gairebé cada setmana, o sopaven junts a casa del desaparegut Pere Duran Farrell. Més endavant Pujol seguia veient presidents espanyols i els citava al Majestic per pactar-hi i aquests, agraïts, parlaven català en la intimitat.
Però tot això ja és història. Ara les coses han canviat. Ara el president de la Generalitat i el president del govern espanyol no tenen res a dir-se. Rajoy no vol parlar de la consulta i Mas pensa convoca-la el mes de setembre. No hi ha cap problema telefònic, ni d’agenda, el problema és que ara la reunió, si s’acaba fent, serà un diàleg de sords.
Això no vol dir que Rajoy es desentengui de Catalunya, tot el contrari. El president del govern espanyol ha fet un forat a la seva agenda per trobar-se amb la Societat Civil Catalana. Compte! No amb Òmnium Cultural ni amb l’Assemblea Nacional Catalana, que tenen desenes de milers d’associats, sinó amb una associació que es fa dir Societat Civil Catalana amb majúscules, però que només té 2.900 seguidors a Twitter. És una entitat tan respectable com les altres, però un dels seus portaveus assegura que Catalunya està malalta. És clar que Rajoy pot rebre qui vulgui, però si vol conèixer l’estat de salut de Catalunya, millor que ho faci amb el seu president.

Un nou partit centrista? (comentari a @elmonarac1)

Fa temps que en determinats sectors empresarials barcelonins es parla de la necessitat de crear un nou partit polític que hauria d’ocupar el lloc que teòricament la Convergència sobiranista ha deixat buit i que el PP i el PSC són incapaços d’omplir. Els més agosarats diuen que qui vulgui fer aquest partit ja té disponibles els diners per tirar-lo endavant. Fa pocs dies un banquer ben reconegut parlava fins i tot de la necessitat de crear un Podem de dretes.
Però fer un partit no és tan fàcil. No n’hi ha prou amb un talonari, ni tampoc amb un líder, cal suport social. El procés sobiranista ha desplaçat la centralitat política des de l’autonomisme cap al sobiranisme i la crisi econòmica ha dinamitat la socialdemocràcia. El centre polític ja no està on estava fa vint anys i algunes formacions estan patint un fort desgast electoral per no haver-se sabut adaptar als nous temps.
Duran constatava ahir que s’ha arribat a un final de cicle i reclamava la necessitat que CiU basteixi un nou centre que li faci recuperar la centralitat que segons ell ha perdut. No demanava un nou partit, però si un gir que a Convergència, ara com ara, ningú està disposat a fer. Potser per això ha obert un període de reflexió sobre la seva continuïtat com a secretari general de la federació. Aviat sabrem si vol fer aquest gir des de dins o des de fora.

Desmentir la sospita (comentari a @elmonarac1)

La primera sentència del cas Palau comença malament, comença amb l’ombra de la sospita que la justícia està sent massa tova amb corruptors i corruptes.
La decisió del jutge pot ser adequada a llei, però està massa lluny de ser equànime i no es correspon amb l’alarma social que ha provocat el cas. No és una sentència exemplar, tot el contrari, és una sentència que fa sospitar, que obre l’escletxa del dubte de si la justícia és igual per a tothom.
I això és el pitjor que li pot passar a la justícia en temps de crisi. La sensació que els corruptes se’n surten, que esquiven la presó, que intenten fer pactes per evitar ser engarjolats, que tornen els diners i ja està. Tot això només serveix per donar ales als que no creuen en la democràcia, als populistes de dretes o d’esquerres que diuen que tot està podrit. Hi haurà més sentències sobre el cas Palau. Encara hi ha temps per desmentir la sospita. O confirmar-la.