Pujol no va a la llista (comentari a El món a Rac1)

La imputació del president Pujol per part de la justícia és un acte perfectament normal i previsible des del mateix dia que l’afectat es va autoinculpar. Res a dir i que la justícia faci el seu camí. Una altra cosa és les conseqüències polítiques que pugui tenir.

Quan es va autoinculpar, tota mena d’analistes van pronosticar que tindria un efecte perjudicial per al procés sobiranista. I no va ser així. El cas Pujol no va afectar la participació massiva de la V baixa de la Diada ni tampoc la consulta del 9 de novembre. No va afectar perquè aleshores el procés era fort.

Ara l’escenari és diferent. El cas Pujol ressuscita quan el partidisme guanya protagonisme dins el procés i les negociacions entre Convergència i Esquerra estan estancades. La seva resurrecció carrega d’arguments Esquerra, que ha posat la corrupció com un dels principals arguments per no fer la llista conjunta amb Mas.

Com és lògic, Esquerra demana fer net i Convergència haurà de garantir que en aquesta llista de país que proposa no hi haurà més “pujols”. Perquè la corrupció és contrària a la llibertat.

Risc de naufragi (Comentari a @elmonarac1)

El procés sobiranista, en el seu llarg viatge cap a Ítaca, s’ha embarrancat tres vegades. La primera, només sortir de port, quan semblava que els partits no es posaven d’acord amb la pregunta i la data de la consulta. Finalment, una pregunta doble i poc clara va servir per salvar el consens.

La segona embarrancada va ser més seriosa i es va produir el 13 d’octubre al Palau de Pedralbes. Aquella nit el consens sobre la consulta estava trencat. Mas es va quedar sol amb la consulta alternativa i la resta de partits la consideraven un succedani inacceptable.

L’èxit de la consulta va ser possible gràcies als 40.000 voluntaris que s’hi van bolcar i als dos milions llargs de persones que van anar a votar. Però la campanya del 9-N només va ser una treva i l’èxit no ha servit per refer les relacions trencades al Palau de Pedralbes, ni per retornar la confiança entre Artur Mas i Oriol Junqueras. I la manca d’acord entre aquests dos dirigents, evidenciada a cop de conferència, està a punt… no de fer embarrancar el procés, sinó de fer-lo naufragar, perquè ja no remen en la mateixa direcció.

El Senat, tancat (Comentari a @elmonarac1)

A vegades la història es repeteix fins a l’avorriment. Fem memòria. Corria el mes de gener del 1992, estàvem en plena eufòria preolímpica i semblava que Barcelona s’havia de menjar el món. En aquell escenari, un agosarat Pasqual Maragall va proposar traslladar el Senat a Barcelona. Però ni Felipe González ni Jordi Pujol li van fer cap cas.

Vint-i-dos anys després torna a sonar la proposta. Han obert el taüt, li han tret les teranyines i la cambra alta torna a estar d’oferta. Però el saldo ja no el compra ningú. El Senat és l’exemple d’una institució inútil, perfectament prescindible, que només serveix perquè tinguin nòmina 266 honorables senadors, la majoria dels quals són polítics en vies de jubilació els partits dels quals no saben on col·locar. Tot i que algun d’ells encara ho aprofita per fer escapadetes sexuals a compte de l’erari públic.

En temps de retallades, el millor que es podria fer amb el Senat és tancar-lo. Ens estalviaríem més de 51 milions d’euros l’any, que farien molt més profit a escoles i hospitals.

Nervis a la metròpoli (Comentari a @elmonarac1)

Un dels arguments més usats per l’espanyolisme per negar el dret a l’autodeterminació de Catalunya és que només s’usa per les colònies. I no els hi falta raó. L’ONU reconeix aquest dret internacionalment però només en casos de descolonització. Per això a Catalunya el sobiranisme es va inventar el terme dret a decidir, per demanar el mateix en el marc de la Unió Europea.
Però els nervis comencen a traïr algunes persones, com és el cas del cap de l’exèrcit espanyol, que ahir va atribuir l’augment de l’independentisme a la debilitat de la “metròpoli” i va comparar la situació actual amb la del 1898, quan Espanya va perdre les seves últimes, o penúltimes colònies, si hem de fer cas del llenguatge utilitzat pel general Jaime Domínguez Buj.
No és una anècdota. És una veu significativa que se suma al cor de la caverna que acusa a Rajoy de feblesa, d’haver estat massa tou amb la consulta. Una consulta que de moment ja ha aconseguit molestar l’exèrcit, ha obligat Rajoy i Pedro Sànchez a intensificar les seves visites a Catalunya, i sobretot, ha produït una fractura en el sistema judicial espanyol que avui viurà el seu moment culminant. Un terrabastall considerable, sobretot per aquells que la menyspreaven parlant de butifarrèndum.

Els demòcrates del ‘no’

El que dóna més força al resultat de la consulta d’ahir no és només l’indiscutible èxit de la participació, ni tampoc només el milió i mig llarg de vots per la independència, sinó també les 92 mil persones que van votar que no. Aquestes persones desmenteixen el relat del PP i de Ciutadans que es tractava d’una costellada independentista. Cada no és una bufetada a Mariano Rajoy i al seu immobilisme.
Al costat d’aquests, hi ha més 200 mil persones que van votar sí-no, que deixen en evidència el PSC. Són persones que estan pel dret a decidir i que no volen la independència, que opten pel federalisme, o per altres formes de relació amb Espanya i que els socialistes han renunciat a representar.
Es tractava només d’una consulta, sense validesa jurídica però té un clar missatge polític. És una radiografia molt clara del que vol la societat catalana. I aquells que avui en desqualificaran la participació que recordin que en el referèndum de l’Estatut van anar menys persones a les urnes. Aleshores van votar 1.800.000 persones i ahir van superar el 2 milions i mig. Ara només falta que la política no faci malbé el que la gent ha expressat.

Catalunya com a excusa (Comentari a @elmonarac1)

Continua pujant l’atur, Brussel·les adverteix Espanya que no està fent bé els deures per sortir de la crisi, la corrupció provoca metàstasi al PP, i ja no queden més catalans corruptes per linxar a les portades dels diaris sense passar pel jutjat. En aquest escenari es va recórrer per segona vegada la consulta catalana. Catalunya s’ha convertit una vegada més en l’ase dels cops per amagar els problemes d’un govern en decadència moral i electoral. Catalunya és l’únic flotador que li queda al PP per tapar les seves vergonyes.
Però tot això s’ha fet amb un preu molt alt: forçar al màxim la legalitat democràtica, liquidar el poc prestigi que li quedava al Tribunal Constitucional i enterrar la separació de poders. De tot aquest procés la democràcia espanyola en surt tocat. No ho dic jo, ho diu la premsa internacional.
Avui queda l’últim acte d’aquest drama: un consell de ministres que ha de decidir si mira cap a una altra banda o rematar la consulta, instant la fiscalia a tancar col·legis electorals. Si no frenen, la imatge de diumenge serà la de la policia segrestant urnes. Una imatge que una democràcia no es pot permetre però a Espanya s’ha demostrat que tot és possible.

Són sords? (Comentari a @elmonarac1)

Dit amb tots els respectes, a vegades sembla que els polítics sobiranistes s’hagin tornat sords. No van sentir el que cridava la gent a la plaça Catalunya aquest diumenge? No van veure què deien les pancartes? La paraula unitat va ser la més cridada, la més desitjada, la més reclamada entre el públic. I des de la tribuna d’oradors es va proclamar que ja n’hi ha prou, que ha arribat l’hora de votar.
La gent n’està tipa, farta, avorrida, de cimeres secretes, de cites conspiradores, de querelles personalistes. Això és política de curta volada i el repte que Catalunya té davant, requereix altura de mires, generositat i valentia. I darrerament es troba a faltar.
La gent vol votar, votar en una consulta tan digna com sigui possible, i votar en unes eleccions que s’han de fer tant aviat com es pugui, però no perquè sí, sinó perquè valguin la pena, perquè hi hagi un projecte constituent comú i il·lusionant, i no una suma de sigles avorrides, com sempre. I si a la gent no se la deixa votar o no se li posa un projecte atractiu al davant, corre el risc de desencantar-se. Un risc que cap partit sobiranista pot permetre’s excepte que prioritzi la sigla per damunt del país.