Catalunya no és Grècia (o si) (Comentari a @elmonarac1)

Potser és la calor sahariana d’aquests dies, que ens fa veure miratges, però realment és sorprenent l’augment de partidaris del referèndum que han sorgit en les últimes hores. Defensen el dret a decidir, la sobirania d’un país davant una amenaça exterior i apel·len a la democràcia com a solució dels problemes. De cop i volta els referèndums ja no divideixen la societat, ja no són un instrument per tapar una gestió nefasta, ni són una arma de la dreta per dissimular les retallades, ni ningú pregunta si amb el 51% n’hi prou per prendre decisions importants.

Naturalment, no estem parlant de Catalunya, sinó de Grècia i no seré jo qui vulgui barrejar dues situacions que no tenen res a veure. O sí, perquè Catalunya no és Grècia però la democràcia hauria de ser igual per a tots els ciutadans. I aquí no tenim un corralito financer però tenim un corralito fiscal, perquè Catalunya perd cada any 15.000 milions d’euros, el 7,7% del seu PIB, com recorda el memorial que va presentar ahir el Govern, i això no hi ha economia que ho aguanti.

CiU ja és història (Comentari a @elmonarac1)

El sobiranisme és un tsunami que, juntament amb la crisi econòmica, està capgirant el mapa polític català. Les dues principals forces polítiques de Catalunya durant els darrers trenta anys, el PSC i CiU, les que van gestionar l’autonomisme, són les que han rebut més l’impacte d’aquest tsunami.
El primer que es va trencar va ser el PSC, per no assumir el dret a decidir de forma desacomplexada en el seu programa. I ara es trencarà CiU, perquè un dels partits de la federació vol seguir defensant l’statu-quo vigent, mentre que l’altra ha abraçat el sobiranisme. Són dos fulls de ruta diferents, gairebé oposats, i per tant, el més lògic és que cadascú segueixi el seu camí.
El problema està en que cap dels dos vol aparèixer com a culpable del divorci, i les tensions de darrera hora ja no són per salvar la federació, un artefacte en el quan ja ningú creu, sinó per no aparèixer com el dolent de la pel•lícula. Però el final està escrit. És qüestió d’hores que Convergència i Unió passi a la història.

Mas tira pel dret (Comentari a @elmonarac1)

Artur Mas ha decidit tirar pel dret, i jugar-s’ho tot a una sola carta, la seva. Un cop descartada la llista unitària, el president ha decidit fer la seva llista, amb la seva figura com a principal actiu. La decisió fa temps que la té presa i només espera que passi la consulta interna d’Unió per arrencar la cursa cap al 27 de setembre, una cursa que vol fer sense motxilla i per això es desprendrà de les sigles de CiU. No només de les d’Unió, passi el que passi aquest diumenge en la consulta interna, sinó també de les de Convergència, tocades pel cas Pujol i pendents de refundació.

Del partit aprofitarà alguns noms amb futur, però la cursa la farà acompanyat de més gent, d’independents, de persones significades en el procés sobiranista.
És una decisió arriscada, perquè la seva intenció és convertir les eleccions del 27 de setembre en un plebiscit sobre la independència, però amb aquesta llista també seran un plebiscit sobre la seva persona. No és la primera vegada que s’arrisca, ho va fer per la consulta del 9 de novembre i li va sortir bé. Ara ho intentarà de nou. Si surt bé, serà president, però si perd, se n’anirà a casa.

Fer net (comentari a @elmonarac1)

El lema electoral ho deia ben clar: “Netejant Badalona”. Xavier Garcia Albiol va negar que fos un lema xenòfob, que no tenia res a veure amb la immigració, que només es tractava de tenir una ciutat neta i endreçada. Doncs al final li han fet cas. L’esquerra s’ha pres el lema al peu de la lletra i ha decidit fer net a la tercera ciutat de Catalunya,
La prepotència de Xavier Garcia Albiol ha aconseguit posar d’acord fins a quatre formacions d’esquerres, molt diferents entre elles, perquè van des de l’esquerra independentista fins al socialisme federalista. Aquesta però és la seva principal debilitat. El nou govern badaloní haurà de demostrar que més enllà del rebuig a Albiol, els uneix un projecte de ciutat i que és capaç de gestionar-lo. Si no és així, Garcia Albiol tornarà a ser alcalde d’aquí a quatre anys.
Però més enllà de Badalona, el més important de la sortida de Garcia Albiol és la derrota de la temptació de fer polítiques xenòfobes per guanyar vots, una fórmula que el PP va intentar exportar a altres ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona i no va funcionar.

Pregunta complexa, futur incert (comentari @elmonarac1)

Aquest és un país especialista en preguntes complexes. Ja ho va ser la de la consulta del 9 de novembre i ho és la que va aprovar ahir la direcció d’Unió. Però el problema no és la pregunta, sinó la gestió de la resposta.
Si els militants avalen la proposta de la direcció, la negociació amb Convergència serà extremament difícil. La pregunta topa frontalment amb el full de ruta que el partit d’Artur Mas ja ha signat amb Esquerra Republicana, perquè condiciona el procés al diàleg amb l’Estat i rebutja l’obertura d’un procés constituent. En aquest cas, la ruptura de la federació sembla inevitable i Unió hauria d’encetar un camí en solitari de recorregut incert.

I si guanya el no, aleshores la crisi es trasllada dins el partit, perquè qui quedaria desautoritzada és la direcció actual, que hauria de dimitir en bloc i deixar pas als que ahir van votar en contra d’aquesta proposta. És a dir, sigui quin sigui el resultat, la pregunta obre moltes incògnites sobre el futur de Convergència i d’Unió, perquè aquesta vegada ja no estem davant una pugna pel repartiment del poder sinó davant una diferència estratègica de fons sobre el futur de Catalunya.

La campanya s’embruta (comentari a @elmonarac1)

Arriba Pablo Iglesias a Barcelona aquest dissabte i crida els catalans a fer fora la “gentussa” que hi ha al govern de la Generalitat i a continuació, Ada Colau, demana fer fora la “màfia” de l’Ajuntament. Però de qui parlen? Era això la nova política? Si és així, crec que prefereixo la vella.

Algú li ha d’explicar al senyor Iglesias que el president Mas i el seu govern no se’ls pot insultar d’aquesta manera, com si res. Això no és Madrid. Aquí no val tot i aquest to guerra civilista no cola, perquè aquí hem rebut de tothom. I a la senyora Colau, si creu que a l’Ajuntament hi ha mafiosos que els denunciï, però que recordi que en el govern de Xavier Trias no hi ha ni un sol imputat per corrupció.

No m’agrada el to amb què ha començat aquesta campanya electoral, amb insults, amb agressions a militants de partits, amb candidats que tenen com a lema apel·lacions encobertes a la neteja ètnica, com el senyor Garcia Albiol, que crida a “netejar” Badalona. Si vol fer neteja que comenci per casa seva, que hi ha molta feina, però que no ens embrutin la campanya. Ni els uns ni els altres.

La victòria de Colau (Comentari @elmonarac1)

En pocs dies de diferència han sortit dues enquestes sobre les municipals a Barcelona. En una, la del diari La Vanguardia, guanyava Trias, i en l’altra, la del CIS, guanyava Ada Colau. Ara com ara sembla que siguin els dos noms amb més possibilitats de guanyar les municipals a Barcelona.
Però les dues enquestes coincideixen en una cosa: tots dos guanyen amb un màxim d’11 regidors, molt lluny de la majoria absoluta, en un escenari de màxima fragmentació del consistori, que fa gairebé impossible la governabilitat.
Avui ha començat una campanya electoral en què cada municipi viurà la seva campanya particular, però la batalla de Barcelona serà la que fixarà la foto final. Aquestes no són unes eleccions en què el procés sigui l’eix de la campanya, però una victòria d’Ada Colau serà llegida des de Madrid com una derrota del sobiranisme. Només una clara majoria de regidors de Convergència, Esquerra i la CUP evitaria aquesta lectura, però ara com ara, és una majoria impossible segons les enquestes. Queden quinze dies per confirmar o desmentir aquests pronòstics.