Setge al Parlament (Comentari a @elmonarac1)

Segur que recordaran les imatges. Un grup de manifestants insulta Montserrat Tura i amb un esprai li dibuixen una creu a l’esquena. O una altra de pitjor: gent empenyent un diputat cec, que amb un gos pigall intentava accedir al Parlament. I encara una tercera: el president de la Generalitat aterrant amb helicòpter al Parc de la Ciutadella. I tot això per què?

Doncs perquè un grup de manifestants havia decidit assetjar el Parlament impedint-ne el normal funcionament. Cal dir que manifestar-se davant la cambra catalana és perfectament legítim. A cada ple hi ha grups de gent que es manifesta per moltes causes justes i no passa res. Però el dret a manifestació d’una minoria no pot trepitjar el dret de reunió de la majoria, i menys encara una sessió del Parlament, seu de la sobirania popular.

Si en lloc de ser manifestants antisistema haguessin estat d’extrema dreta els mateixos que ara defensen els encausats haurien posat el crit al cel. Haguessin parlat d’un atac feixista contra la democràcia. L’objectiu seria el mateix: assetjar la seu de la sobirania del poble català. Tot i que és un fet greu, tampoc cal empresonar ningú. Simplement cal evitar que es repeteixi.

Tocar per creure (Comentari a @elmonarac1)

La parròquia sobiranista fa mesos que està escaldada, catatònica i força desencisada davant la incapacitat dels partits de posar-se d’acord en un full de ruta per tirar endavant el procés. Després de l’espectacle del passat mes de desembre, quan els partits van tocar fons, hi ha hagut un llarg silenci hivernal que ha anat congelant les il·lusions que la gent va dipositar a les urnes del 9 de novembre de l’any passat.

Durant l’hivern ha baixat del tren Iniciativa, tot i que Raül Romeva continua el trajecte, i la CUP ha decidit no pagar bitllet i anar per lliure, però sense fer descarrilar el tren. I quan ja semblava que arribarien les municipals sense cap novetat, resulta que Mas i Junqueras es van reunir divendres de la setmana passada, i que sembla que hi ha un principi d’acord.

Però la parròquia sobiranista ja no té una fe cega, necessita tocar per creure, com Sant Tomàs. Si Convergència i Esquerra estan d’acord en alguna cosa, que ho ensenyin, que ho expliquin, i no donin excuses, que falta gent per pujar al tren, perquè el temps s’acaba i els passatgers s’impacienten.

Un jutge il·legal (Comentari @elmonarac1)

Les constitucions les fan els Parlaments. Tot el que es redacti fora d’una cambra legislativa és només un article d’opinió. I això és el que va fer el jutge Santi Vidal, un assaig explicant com hauria de ser una futura constitució catalana. Ho va fer en les seves hores lliures i sense cobrar.

No com tres jutges del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, inclòs el seu president, Francisco Vieira, que han cobrat d’una empresa privada per participar en un comitè per actualitzar la digitalització de la Justícia. Només aquest any s’haurien embutxacat 27.000 euros en dietes, segons es va saber ahir.

Estic segur que si aquests fets es demostren, el Consell General del Poder Judicial actuarà amb la mateixa celeritat que ho ha fet amb el jutge Santi Vidal i que la sentència serà molt més severa, perquè si un article d’opinió són tres anys de suspensió, cobrar dietes d’una empresa privada hauria de ser molt més greu. És clar que en un estat en què el jutge que presideix el Tribunal Constitucional és del partit del govern pot passar qualsevol cosa.

Divorci inexorable (Comentari a @elmonarac1)

Les disputes entre Unió i Convergència són tan velles com la constitució de la federació. Quan es tractava d’una baralla per quotes de poder, com el nombre de conselleries o el nombre d’alcaldies que corresponien a cada partit, la picabaralla durava una setmana i després pactaven. Però ara és diferent. Convergència i Unió es barallen per qüestions polítiques, de fons, per coses que afecten el projecte polític de cada partit. El procés sobiranista ha fet accentuar les contradiccions internes de la federació i difícilment poden compartir projecte si discrepen del camí a seguir.

La votació sobre el pacte antiterrorista és només l’aperitiu. Donar suport a un pacte que diu textualment que subvertir la Constitució és un acte terrorista és avalar la criminalització de tot el sobiranisme. Aquest no és un pacte contra el gihadisme només, és també un pacte del PP i el PSOE contra l’independentisme. Convergència no s’ho pot permetre i Unió, almenys la direcció actual, creu que sí. Els camins se separen inexorablement i, si res no canvia, si ningú mou fitxa, no es podran presentar junts a les eleccions del 27 de setembre.

La senyera i la cartera (comentari a @elmonarac1)

Un dels arguments més reiterats contra el sobiranisme és que usa la causa de la independència per tapar la crisi i no afrontar els problemes reals de la gent. Sovint sentim líders del PP demanant a Artur Mas que abandoni el sobiranisme, que es deixi d’embolicar amb la senyera, i es posi a governar d’una vegada.

Si hem de fer cas del que va fer el PP ahir, podem dir sense por d’equivocar-nos, que es tracta d’un partit sobiranista, perquè ha prioritzat l’objectiu de frenar el procés per damunt de les necessitats de la gent. Dilatar els pressupostos suposa frenar 10 milions d’euros per combatre la pobresa energètica, 6 milions d’ajuts per habitatge en cas de desnonament i 3 milions d’euros per a beques menjador d’escoles bressol, entre d’altres mesures socials.

I que no usin com a coartada les estructures d’estat, perquè el pressupost de totes les delegacions catalanes a l’exterior és de 3,4 milions d’euros, mentre que només l’ambaixada espanyola a Rabat en costa 6. Quan tornin a sentir a parlar de coses que interessen a la gent, mirin si encara porten la cartera.

L’au fènix (Comentari a El món a RAC1)

Gol a l’últim minut i en temps de descompte. El procés ressuscita i ho fa amb un acord salomònic: Mas volia eleccions a la tardor i les tindrà, i Oriol Junqueras volia llistes separades i les tindrà. Només els acords en què no guanya ningú són sòlids. I en aquest acord hi guanya sobretot la gent, la gent que des de fa més de dos anys que està empenyent aquest procés.

Per això Mas i Junqueras van demanar perdó ahir, per respecte a la gent que va a una cadena humana i no pregunta el carnet de qui té al costat, a la gent que fa de voluntari amb una consulta durant les hores que calgui sense demanar res a canvi. Aquesta gent no es mereixia l’espectacle que han fet les darreres setmanes Convergència i Esquerra.

El procés és com una au fènix, ha renascut de les seves cendres tres vegades. Primer, quan semblava impossible la pregunta i la data de la consulta. Hi va haver acord. Després, quan es va trencar la unitat per la consulta. Hi va haver consulta i va ser un èxit. I ahir va ressuscitar per tercera vegada. Hi haurà eleccions plebiscitàries al setembre. Els que donaven el procés per mort hauran d’esperar.

La Nadala de Podemos (Comentari a @elmonarac1)

Si un dels temes de conversa dels àpats familiars d’aquestes festes ha estat Podemos, els demano disculpes d’entrada per l’empatx. Però cal treure’s el barret davant Pablo Iglesias per donar tema de conversa entre parents que no se suporten i facilitar tantes sortides d’armari d’unionistes que teníem a la família i que no s’atrevien a dir-ho perquè no eren prou de dretes com per votar el PP, ni tampoc es refiaven de Ciutadans i estaven cansats de perdre votant el PSC.

Pablo Iglesias els ha donat el que buscaven: tornar a ser progres sense ser fatxes i recuperar el somni que una altra Espanya és possible. Només per això cal agrair a Podemos l’efecte balsàmic que ha produït en els àpats nadalencs evitant la fractura familiar que provocava l’independentisme, segons Jorge Fernández Díaz.

Encara falten per passar els tres Reis d’Orient, que ens trauran de la crisi, renegociaran el deute i ens permetran reformar la Constitució perquè tots tinguem el nostre lloc en el pessebre ibèric. Com deia l’etiqueta de la nit de Podemos: #felizañodelcambio. Els sona això de cambio? Sí home, ja ho va prometre Felipe González.