L’avís de Mas (Comentari @elmonarac1)

Toc d’atenció del president Mas respecte al seu futur personal. En l’entrevista que ahir li va fer Josep Cuní va advertir que està avorrit i decebut per algunes decisions que s’han produït en els darrers mesos en el procés sobiranista. No va dir noms, ni sigles, però va parlar de politiqueria, i aquí que cadascú interpreti el que vulgui.

Però, per si no n’hi havia prou, va deixar molt clar que si no guanya les eleccions de manera clara i contundent, plegarà. Un missatge en clau electoral per unes eleccions que en teoria tenen data, el 27 de setembre, però el mateix Mas va voler deixar la porta oberta a canviar aquesta data en funció de si Rajoy avança les seves o no.

Un dubte raonable però que desconcerta bona part del sobiranisme. Un avançament electoral de Rajoy espanyolitzaria unes eleccions que en teoria han de ser plebiscitàries, però ajornar la votació alimenta la sospita que Mas està buscant una excusa. Massa interrogants oberts a cinc mesos clavats d’unes eleccions que, si es celebren, seran el tot o res.

La il·lusió del Sant Jordi (comentari a @elmonarac1)

Aquest vespre el Palau Sant Jordi tornarà a estar ple de gent. La mateixa gent que va fer de voluntari el 9-N, la que va fer la V baixa, la que va fer la cadena humana, la que va omplir els carrers en aquella llunyana Diada del 2012. Són la gent que va iniciar el procés i que el manté viu malgrat la incapacitat dels partits polítics sobiranistes de deixar de banda les seves eternes picabaralles.

Quan ja tot semblava encarrilat de cara a les eleccions del 27 de setembre, el president Mas ha decidit reobrir el debat sobre el calendari electoral perquè Esquerra li ha fet perdre una votació al Parlament. I mentrestant un Duran somrient exhibeix la seva musculatura internacional fent-se rebre per Juncker.

El compte enrere cap al 27 de setembre ja ha començat i si els partits sobiranistes volen fer majoria, junts o per separat, el primer que han d’exhibir és lleialtat mútua i, després, oferir seguretats, com que hi haurà eleccions. I això no es cura a base de signar fulls de ruta, sinó a base de demostrar a la gent que són capaços de tenir un projecte compartit i generar il·lusió, la mateixa il·lusió que avui omplirà el Sant Jordi.

‘Camargate’ (Comentari a El món a RAC1)

Si vostè no en té prou amb els programes del cor que inunden les graelles de les televisions, sempre li quedarà la comissió d’investigació del frau fiscal, que s’emet des del Parlament. Constatada la incapacitat dels nostres diputats per aportar cap novetat a la investigació, la conseqüència ha estat caure en el pur safareig.

La cambra catalana va aconseguir fer el punt màxim d’audiència divendres passat a la tarda, quan una senyora que es diu Victoria Álvarez va assegurar que Alícia Sánchez-Camacho i José Zaragoza van pactar la gravació de La Camarga “en un moment d’oci relaxat”. Va ser el minut d’or d’audiència, però el moment més baix del parlamentarisme català.

El millor que li pot passar a aquesta comissió d’investigació és que acabi els seus treballs com més aviat millor, perquè com més va, pitjor. La majoria dels compareixents menteixen, o no expliquen res, i els diputats no tenen instruments per invertir aquesta tendència. A hores d’ara és ben clar que no aportarà cap dada nova o rellevant sobre la corrupció a Catalunya, malgrat les bones intencions d’alguns –no tots els partits–, que en van demanar la seva creació.

Setge al Parlament (Comentari a @elmonarac1)

Segur que recordaran les imatges. Un grup de manifestants insulta Montserrat Tura i amb un esprai li dibuixen una creu a l’esquena. O una altra de pitjor: gent empenyent un diputat cec, que amb un gos pigall intentava accedir al Parlament. I encara una tercera: el president de la Generalitat aterrant amb helicòpter al Parc de la Ciutadella. I tot això per què?

Doncs perquè un grup de manifestants havia decidit assetjar el Parlament impedint-ne el normal funcionament. Cal dir que manifestar-se davant la cambra catalana és perfectament legítim. A cada ple hi ha grups de gent que es manifesta per moltes causes justes i no passa res. Però el dret a manifestació d’una minoria no pot trepitjar el dret de reunió de la majoria, i menys encara una sessió del Parlament, seu de la sobirania popular.

Si en lloc de ser manifestants antisistema haguessin estat d’extrema dreta els mateixos que ara defensen els encausats haurien posat el crit al cel. Haguessin parlat d’un atac feixista contra la democràcia. L’objectiu seria el mateix: assetjar la seu de la sobirania del poble català. Tot i que és un fet greu, tampoc cal empresonar ningú. Simplement cal evitar que es repeteixi.

Tocar per creure (Comentari a @elmonarac1)

La parròquia sobiranista fa mesos que està escaldada, catatònica i força desencisada davant la incapacitat dels partits de posar-se d’acord en un full de ruta per tirar endavant el procés. Després de l’espectacle del passat mes de desembre, quan els partits van tocar fons, hi ha hagut un llarg silenci hivernal que ha anat congelant les il·lusions que la gent va dipositar a les urnes del 9 de novembre de l’any passat.

Durant l’hivern ha baixat del tren Iniciativa, tot i que Raül Romeva continua el trajecte, i la CUP ha decidit no pagar bitllet i anar per lliure, però sense fer descarrilar el tren. I quan ja semblava que arribarien les municipals sense cap novetat, resulta que Mas i Junqueras es van reunir divendres de la setmana passada, i que sembla que hi ha un principi d’acord.

Però la parròquia sobiranista ja no té una fe cega, necessita tocar per creure, com Sant Tomàs. Si Convergència i Esquerra estan d’acord en alguna cosa, que ho ensenyin, que ho expliquin, i no donin excuses, que falta gent per pujar al tren, perquè el temps s’acaba i els passatgers s’impacienten.

Un jutge il·legal (Comentari @elmonarac1)

Les constitucions les fan els Parlaments. Tot el que es redacti fora d’una cambra legislativa és només un article d’opinió. I això és el que va fer el jutge Santi Vidal, un assaig explicant com hauria de ser una futura constitució catalana. Ho va fer en les seves hores lliures i sense cobrar.

No com tres jutges del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, inclòs el seu president, Francisco Vieira, que han cobrat d’una empresa privada per participar en un comitè per actualitzar la digitalització de la Justícia. Només aquest any s’haurien embutxacat 27.000 euros en dietes, segons es va saber ahir.

Estic segur que si aquests fets es demostren, el Consell General del Poder Judicial actuarà amb la mateixa celeritat que ho ha fet amb el jutge Santi Vidal i que la sentència serà molt més severa, perquè si un article d’opinió són tres anys de suspensió, cobrar dietes d’una empresa privada hauria de ser molt més greu. És clar que en un estat en què el jutge que presideix el Tribunal Constitucional és del partit del govern pot passar qualsevol cosa.

Divorci inexorable (Comentari a @elmonarac1)

Les disputes entre Unió i Convergència són tan velles com la constitució de la federació. Quan es tractava d’una baralla per quotes de poder, com el nombre de conselleries o el nombre d’alcaldies que corresponien a cada partit, la picabaralla durava una setmana i després pactaven. Però ara és diferent. Convergència i Unió es barallen per qüestions polítiques, de fons, per coses que afecten el projecte polític de cada partit. El procés sobiranista ha fet accentuar les contradiccions internes de la federació i difícilment poden compartir projecte si discrepen del camí a seguir.

La votació sobre el pacte antiterrorista és només l’aperitiu. Donar suport a un pacte que diu textualment que subvertir la Constitució és un acte terrorista és avalar la criminalització de tot el sobiranisme. Aquest no és un pacte contra el gihadisme només, és també un pacte del PP i el PSOE contra l’independentisme. Convergència no s’ho pot permetre i Unió, almenys la direcció actual, creu que sí. Els camins se separen inexorablement i, si res no canvia, si ningú mou fitxa, no es podran presentar junts a les eleccions del 27 de setembre.