La campanya s’embruta (comentari a @elmonarac1)

Arriba Pablo Iglesias a Barcelona aquest dissabte i crida els catalans a fer fora la “gentussa” que hi ha al govern de la Generalitat i a continuació, Ada Colau, demana fer fora la “màfia” de l’Ajuntament. Però de qui parlen? Era això la nova política? Si és així, crec que prefereixo la vella.

Algú li ha d’explicar al senyor Iglesias que el president Mas i el seu govern no se’ls pot insultar d’aquesta manera, com si res. Això no és Madrid. Aquí no val tot i aquest to guerra civilista no cola, perquè aquí hem rebut de tothom. I a la senyora Colau, si creu que a l’Ajuntament hi ha mafiosos que els denunciï, però que recordi que en el govern de Xavier Trias no hi ha ni un sol imputat per corrupció.

No m’agrada el to amb què ha començat aquesta campanya electoral, amb insults, amb agressions a militants de partits, amb candidats que tenen com a lema apel·lacions encobertes a la neteja ètnica, com el senyor Garcia Albiol, que crida a “netejar” Badalona. Si vol fer neteja que comenci per casa seva, que hi ha molta feina, però que no ens embrutin la campanya. Ni els uns ni els altres.

La victòria de Colau (Comentari @elmonarac1)

En pocs dies de diferència han sortit dues enquestes sobre les municipals a Barcelona. En una, la del diari La Vanguardia, guanyava Trias, i en l’altra, la del CIS, guanyava Ada Colau. Ara com ara sembla que siguin els dos noms amb més possibilitats de guanyar les municipals a Barcelona.
Però les dues enquestes coincideixen en una cosa: tots dos guanyen amb un màxim d’11 regidors, molt lluny de la majoria absoluta, en un escenari de màxima fragmentació del consistori, que fa gairebé impossible la governabilitat.
Avui ha començat una campanya electoral en què cada municipi viurà la seva campanya particular, però la batalla de Barcelona serà la que fixarà la foto final. Aquestes no són unes eleccions en què el procés sigui l’eix de la campanya, però una victòria d’Ada Colau serà llegida des de Madrid com una derrota del sobiranisme. Només una clara majoria de regidors de Convergència, Esquerra i la CUP evitaria aquesta lectura, però ara com ara, és una majoria impossible segons les enquestes. Queden quinze dies per confirmar o desmentir aquests pronòstics.

L’avís de Mas (Comentari @elmonarac1)

Toc d’atenció del president Mas respecte al seu futur personal. En l’entrevista que ahir li va fer Josep Cuní va advertir que està avorrit i decebut per algunes decisions que s’han produït en els darrers mesos en el procés sobiranista. No va dir noms, ni sigles, però va parlar de politiqueria, i aquí que cadascú interpreti el que vulgui.

Però, per si no n’hi havia prou, va deixar molt clar que si no guanya les eleccions de manera clara i contundent, plegarà. Un missatge en clau electoral per unes eleccions que en teoria tenen data, el 27 de setembre, però el mateix Mas va voler deixar la porta oberta a canviar aquesta data en funció de si Rajoy avança les seves o no.

Un dubte raonable però que desconcerta bona part del sobiranisme. Un avançament electoral de Rajoy espanyolitzaria unes eleccions que en teoria han de ser plebiscitàries, però ajornar la votació alimenta la sospita que Mas està buscant una excusa. Massa interrogants oberts a cinc mesos clavats d’unes eleccions que, si es celebren, seran el tot o res.

La il·lusió del Sant Jordi (comentari a @elmonarac1)

Aquest vespre el Palau Sant Jordi tornarà a estar ple de gent. La mateixa gent que va fer de voluntari el 9-N, la que va fer la V baixa, la que va fer la cadena humana, la que va omplir els carrers en aquella llunyana Diada del 2012. Són la gent que va iniciar el procés i que el manté viu malgrat la incapacitat dels partits polítics sobiranistes de deixar de banda les seves eternes picabaralles.

Quan ja tot semblava encarrilat de cara a les eleccions del 27 de setembre, el president Mas ha decidit reobrir el debat sobre el calendari electoral perquè Esquerra li ha fet perdre una votació al Parlament. I mentrestant un Duran somrient exhibeix la seva musculatura internacional fent-se rebre per Juncker.

El compte enrere cap al 27 de setembre ja ha començat i si els partits sobiranistes volen fer majoria, junts o per separat, el primer que han d’exhibir és lleialtat mútua i, després, oferir seguretats, com que hi haurà eleccions. I això no es cura a base de signar fulls de ruta, sinó a base de demostrar a la gent que són capaços de tenir un projecte compartit i generar il·lusió, la mateixa il·lusió que avui omplirà el Sant Jordi.

‘Camargate’ (Comentari a El món a RAC1)

Si vostè no en té prou amb els programes del cor que inunden les graelles de les televisions, sempre li quedarà la comissió d’investigació del frau fiscal, que s’emet des del Parlament. Constatada la incapacitat dels nostres diputats per aportar cap novetat a la investigació, la conseqüència ha estat caure en el pur safareig.

La cambra catalana va aconseguir fer el punt màxim d’audiència divendres passat a la tarda, quan una senyora que es diu Victoria Álvarez va assegurar que Alícia Sánchez-Camacho i José Zaragoza van pactar la gravació de La Camarga “en un moment d’oci relaxat”. Va ser el minut d’or d’audiència, però el moment més baix del parlamentarisme català.

El millor que li pot passar a aquesta comissió d’investigació és que acabi els seus treballs com més aviat millor, perquè com més va, pitjor. La majoria dels compareixents menteixen, o no expliquen res, i els diputats no tenen instruments per invertir aquesta tendència. A hores d’ara és ben clar que no aportarà cap dada nova o rellevant sobre la corrupció a Catalunya, malgrat les bones intencions d’alguns –no tots els partits–, que en van demanar la seva creació.

Setge al Parlament (Comentari a @elmonarac1)

Segur que recordaran les imatges. Un grup de manifestants insulta Montserrat Tura i amb un esprai li dibuixen una creu a l’esquena. O una altra de pitjor: gent empenyent un diputat cec, que amb un gos pigall intentava accedir al Parlament. I encara una tercera: el president de la Generalitat aterrant amb helicòpter al Parc de la Ciutadella. I tot això per què?

Doncs perquè un grup de manifestants havia decidit assetjar el Parlament impedint-ne el normal funcionament. Cal dir que manifestar-se davant la cambra catalana és perfectament legítim. A cada ple hi ha grups de gent que es manifesta per moltes causes justes i no passa res. Però el dret a manifestació d’una minoria no pot trepitjar el dret de reunió de la majoria, i menys encara una sessió del Parlament, seu de la sobirania popular.

Si en lloc de ser manifestants antisistema haguessin estat d’extrema dreta els mateixos que ara defensen els encausats haurien posat el crit al cel. Haguessin parlat d’un atac feixista contra la democràcia. L’objectiu seria el mateix: assetjar la seu de la sobirania del poble català. Tot i que és un fet greu, tampoc cal empresonar ningú. Simplement cal evitar que es repeteixi.

Tocar per creure (Comentari a @elmonarac1)

La parròquia sobiranista fa mesos que està escaldada, catatònica i força desencisada davant la incapacitat dels partits de posar-se d’acord en un full de ruta per tirar endavant el procés. Després de l’espectacle del passat mes de desembre, quan els partits van tocar fons, hi ha hagut un llarg silenci hivernal que ha anat congelant les il·lusions que la gent va dipositar a les urnes del 9 de novembre de l’any passat.

Durant l’hivern ha baixat del tren Iniciativa, tot i que Raül Romeva continua el trajecte, i la CUP ha decidit no pagar bitllet i anar per lliure, però sense fer descarrilar el tren. I quan ja semblava que arribarien les municipals sense cap novetat, resulta que Mas i Junqueras es van reunir divendres de la setmana passada, i que sembla que hi ha un principi d’acord.

Però la parròquia sobiranista ja no té una fe cega, necessita tocar per creure, com Sant Tomàs. Si Convergència i Esquerra estan d’acord en alguna cosa, que ho ensenyin, que ho expliquin, i no donin excuses, que falta gent per pujar al tren, perquè el temps s’acaba i els passatgers s’impacienten.