Un jutge il·legal (Comentari @elmonarac1)

Les constitucions les fan els Parlaments. Tot el que es redacti fora d’una cambra legislativa és només un article d’opinió. I això és el que va fer el jutge Santi Vidal, un assaig explicant com hauria de ser una futura constitució catalana. Ho va fer en les seves hores lliures i sense cobrar.

No com tres jutges del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, inclòs el seu president, Francisco Vieira, que han cobrat d’una empresa privada per participar en un comitè per actualitzar la digitalització de la Justícia. Només aquest any s’haurien embutxacat 27.000 euros en dietes, segons es va saber ahir.

Estic segur que si aquests fets es demostren, el Consell General del Poder Judicial actuarà amb la mateixa celeritat que ho ha fet amb el jutge Santi Vidal i que la sentència serà molt més severa, perquè si un article d’opinió són tres anys de suspensió, cobrar dietes d’una empresa privada hauria de ser molt més greu. És clar que en un estat en què el jutge que presideix el Tribunal Constitucional és del partit del govern pot passar qualsevol cosa.

Divorci inexorable (Comentari a @elmonarac1)

Les disputes entre Unió i Convergència són tan velles com la constitució de la federació. Quan es tractava d’una baralla per quotes de poder, com el nombre de conselleries o el nombre d’alcaldies que corresponien a cada partit, la picabaralla durava una setmana i després pactaven. Però ara és diferent. Convergència i Unió es barallen per qüestions polítiques, de fons, per coses que afecten el projecte polític de cada partit. El procés sobiranista ha fet accentuar les contradiccions internes de la federació i difícilment poden compartir projecte si discrepen del camí a seguir.

La votació sobre el pacte antiterrorista és només l’aperitiu. Donar suport a un pacte que diu textualment que subvertir la Constitució és un acte terrorista és avalar la criminalització de tot el sobiranisme. Aquest no és un pacte contra el gihadisme només, és també un pacte del PP i el PSOE contra l’independentisme. Convergència no s’ho pot permetre i Unió, almenys la direcció actual, creu que sí. Els camins se separen inexorablement i, si res no canvia, si ningú mou fitxa, no es podran presentar junts a les eleccions del 27 de setembre.

La senyera i la cartera (comentari a @elmonarac1)

Un dels arguments més reiterats contra el sobiranisme és que usa la causa de la independència per tapar la crisi i no afrontar els problemes reals de la gent. Sovint sentim líders del PP demanant a Artur Mas que abandoni el sobiranisme, que es deixi d’embolicar amb la senyera, i es posi a governar d’una vegada.

Si hem de fer cas del que va fer el PP ahir, podem dir sense por d’equivocar-nos, que es tracta d’un partit sobiranista, perquè ha prioritzat l’objectiu de frenar el procés per damunt de les necessitats de la gent. Dilatar els pressupostos suposa frenar 10 milions d’euros per combatre la pobresa energètica, 6 milions d’ajuts per habitatge en cas de desnonament i 3 milions d’euros per a beques menjador d’escoles bressol, entre d’altres mesures socials.

I que no usin com a coartada les estructures d’estat, perquè el pressupost de totes les delegacions catalanes a l’exterior és de 3,4 milions d’euros, mentre que només l’ambaixada espanyola a Rabat en costa 6. Quan tornin a sentir a parlar de coses que interessen a la gent, mirin si encara porten la cartera.

L’au fènix (Comentari a El món a RAC1)

Gol a l’últim minut i en temps de descompte. El procés ressuscita i ho fa amb un acord salomònic: Mas volia eleccions a la tardor i les tindrà, i Oriol Junqueras volia llistes separades i les tindrà. Només els acords en què no guanya ningú són sòlids. I en aquest acord hi guanya sobretot la gent, la gent que des de fa més de dos anys que està empenyent aquest procés.

Per això Mas i Junqueras van demanar perdó ahir, per respecte a la gent que va a una cadena humana i no pregunta el carnet de qui té al costat, a la gent que fa de voluntari amb una consulta durant les hores que calgui sense demanar res a canvi. Aquesta gent no es mereixia l’espectacle que han fet les darreres setmanes Convergència i Esquerra.

El procés és com una au fènix, ha renascut de les seves cendres tres vegades. Primer, quan semblava impossible la pregunta i la data de la consulta. Hi va haver acord. Després, quan es va trencar la unitat per la consulta. Hi va haver consulta i va ser un èxit. I ahir va ressuscitar per tercera vegada. Hi haurà eleccions plebiscitàries al setembre. Els que donaven el procés per mort hauran d’esperar.

La Nadala de Podemos (Comentari a @elmonarac1)

Si un dels temes de conversa dels àpats familiars d’aquestes festes ha estat Podemos, els demano disculpes d’entrada per l’empatx. Però cal treure’s el barret davant Pablo Iglesias per donar tema de conversa entre parents que no se suporten i facilitar tantes sortides d’armari d’unionistes que teníem a la família i que no s’atrevien a dir-ho perquè no eren prou de dretes com per votar el PP, ni tampoc es refiaven de Ciutadans i estaven cansats de perdre votant el PSC.

Pablo Iglesias els ha donat el que buscaven: tornar a ser progres sense ser fatxes i recuperar el somni que una altra Espanya és possible. Només per això cal agrair a Podemos l’efecte balsàmic que ha produït en els àpats nadalencs evitant la fractura familiar que provocava l’independentisme, segons Jorge Fernández Díaz.

Encara falten per passar els tres Reis d’Orient, que ens trauran de la crisi, renegociaran el deute i ens permetran reformar la Constitució perquè tots tinguem el nostre lloc en el pessebre ibèric. Com deia l’etiqueta de la nit de Podemos: #felizañodelcambio. Els sona això de cambio? Sí home, ja ho va prometre Felipe González.

Una querella light (Comentari a El món a RAC1)

Una de les coses més útils del procés sobiranista ha estat posar en evidència alguna de les mancances de la justícia espanyola. Dues sentències exprés del Tribunal Constitucional contra la consulta van posar en dubte la separació de poders, i la revolta de fiscals catalans contra la decisió de presentar una querella contra el president Mas va demostrar que s’estava vorejant el ridícul. Només faltava la dimissió del fiscal general de l’Estat per deixar en evidència Mariano Rajoy.

Potser per això l’admissió de la querella per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya només s’ha fet per un dels quatre delictes anunciats: per desobediència. Els altres, la prevaricació, malversació de fons i la usurpació de funcions, han desaparegut de l’acusació, cosa que sembla indicar que la querella no tindrà gaire recorregut.

Segurament l’acceptació de la querella era un tràmit inevitable, però com més aviat sigui arxivada, més aviat podrà recuperar la seva imatge una justícia espanyola ja prou malmesa. Sobretot si darrere les denúncies hi ha un sindicat tan tèrbol com Manos Limpias i un partit directament xenòfob com Plataforma per Catalunya.

Pujol no va a la llista (comentari a El món a Rac1)

La imputació del president Pujol per part de la justícia és un acte perfectament normal i previsible des del mateix dia que l’afectat es va autoinculpar. Res a dir i que la justícia faci el seu camí. Una altra cosa és les conseqüències polítiques que pugui tenir.

Quan es va autoinculpar, tota mena d’analistes van pronosticar que tindria un efecte perjudicial per al procés sobiranista. I no va ser així. El cas Pujol no va afectar la participació massiva de la V baixa de la Diada ni tampoc la consulta del 9 de novembre. No va afectar perquè aleshores el procés era fort.

Ara l’escenari és diferent. El cas Pujol ressuscita quan el partidisme guanya protagonisme dins el procés i les negociacions entre Convergència i Esquerra estan estancades. La seva resurrecció carrega d’arguments Esquerra, que ha posat la corrupció com un dels principals arguments per no fer la llista conjunta amb Mas.

Com és lògic, Esquerra demana fer net i Convergència haurà de garantir que en aquesta llista de país que proposa no hi haurà més “pujols”. Perquè la corrupció és contrària a la llibertat.